(To Bartomeu Vilà Pujolàs,
professor del Col·legi Sant Josep)
Pròleg a L'Atzavara,
de Bartomeu Vilà
Seiem
davant per davant, amb dues tasses de te ben a la vora i parlem.
Sempre
ens ha estat fàcil fer-ho, des de fa molt temps:
deu, quinze, vint...; ja fa més de vint
anys. Ara, però, la mirada és nova, macerada pel pas del temps i
també pel canvi de rol. Ara som amics, ja no professor i alumna; ens
podem mirar directament als ulls amb complicitat i somriures.
I,
entre glop i glop, ens expliquem moments que no hem compartit i que
tenim desats en un lloc càlid de la memòria. D'un assumpte passem a
un altre amb agilitat i elegància, ens anem seguint amb atenció i
també amb la curiositat que genera l'aroma de la descoberta. Els
detalls no dits i les sensacions ara revelades van dibuixant i
reconstruint aquestes noves persones que som –i
que són també les de sempre–.
Intercanviem
anècdotes professionals, parlem de coneguts, rememorem amb nostàlgia
o estranyesa situacions ja molt llunyanes, i, a poc a poc, ens trobem
compartint sensacions menys masegades. En Bartomeu m'explica coses
senzilles, petites, que per això mateix són grans i importants. Una
d'elles, i per mi una de les més desconegudes, és el moment
que va arribar a Sant Feliu.
Després
de viure entre camps i muntanyes, submergit en textos densos,
profunds, en la llengua de Ciceró, s'aventurava a explorar nous
territoris. Arribava a la costa. El trajecte seguia les coordenades
de l'esperança i la il·lusió que generen la joventut i l'emoció
de la primera feina. I era aquí, vora el mar
on la trobaria. Aquell jovenet banyolí poc s'imaginava en aquell
moment que es passaria tants anys prop de penya-segats i d'atzavares
i que hi faria la vida.
La
primera impressió fou la més rotunda: la llum. Mai no havia vist
uns contorns de figures, d'arbres, de matolls, de roques, de flors
tan ben dibuixats. Tampoc mai abans no havia sentit la potència dels
colors de la natura amb aquella intensitat; mai
els verds, grocs i blancs havien lluït tant. La blavor del cel també
era única. A poc a poc, assaborint cada passa avançava cap a la
sorra, cap a l'aigua, i llavors, tot de cop: l'horitzó. L'espai i
l'amplitud tantes vegades imaginat i llegit apareixia amb tota la
seva esplendor. En sentia el seu poder i era víctima amorosa del seu
magnetisme i també –per què no dir-ho– del misteri atàvic que
s'hi amaga. L'enamorament entre en Bartomeu i aquell paisatge
salabrós va ser instantani. Els penya-segats, els pins, les
atzavares, aquell poble enclotat ple d'encant –emmurallat
per roques esquinçades pel garbí i la tramuntana– van niar
en el seu cor i en el seu pensament.
En el
relat d'aquest record puc veure encara la guspira de l'emoció per la
bellesa. Passat aquest moment, tornem a la conversa viva i intensa.
Aquest
cop sobre la professió que compartim, però des de la distància
enriquidora que separa les nostres trajectòries. I ve el record d'en
Bartomeu com a professor. No em puc
estar de dir-li que em va fer un dels regals més importants i
valuosos que he rebut al llarg de la meva vida: l'amor per la
cultura. A molts adolescents va mirar d'inculcar-nos el respecte,
l'atenció, el rigor en el coneixement, i la curiositat crítica per
allò que representa el nostre passat com a individus i també com a
poble. També les arts se situaven al mateix nivell que qualsevol
dada científica i eren igual d'importants que una gesta històrica
memorable. Llegir i escriure eren activitats bàsiques, essencials,
que ens brindaven infinites possibilitats de coneixement, de
reflexió, de plaer... Fer-ho feia despertar el millor de nosaltres
com a joves, i esbossava tot el que en un futur seríem capaços de
pensar i d'incorporar a les nostres vides. Ensenyar-nos-ho de la
manera com ho va fer en Bartomeu va ser la garantia que mai més no
estaríem sols. Obrir un llibre o aventurar-nos a escriure quatre
ratlles ens distreu dels neguits de l'edat adulta, ens falca en un
lloc des del qual podem intentar esbrinar el
perquè de tot plegat, o bé triar els referents que volem com a
muses dels nostres dies.
Llegir
i escriure ens fa sentir vius. A partir de les nostres històries i
de les alienes podem assaborir el goig de viure. Així, en Bartomeu
em comenta que en els últims temps es dedica a fer-ho més que mai.
De fet, jo ja coneixia algunes de les seves composicions: obres de
teatre, guions de pel·lícules –filmades amb mitjans
rudimentaris–, textos en prosa evocadors... La literatura sempre ha
estat present a la seva vida, però és ara quan pot dedicar-hi més
estones i il·lusió. Les pàgines que vénen a continuació en són
el fruit. En elles, els perfums de Verdaguer i de Maragall hi són
presents, com també aquesta admiració i
enamorament pel paisatge de la terra que l'ha acollit. Contemplar la
natura en tota la seva esplendor i força no cansa mai, em comenta.
La bellesa inabastable, sempre canviant i sorprenent de la mar i el
seu entorn pren vida de forma ben rotunda al mig de la història
d'amor que vertebra la narració. El text és, doncs, una sentida oda
a aquest món natural que ens inspira tothora, i que ens agombola dia
a dia fent que sortir a prendre l'aire sigui contemplar un espectacle
únic i magnífic. Em comenta també que l'ha
escrit seguint aquesta passió i que vol compartir-lo amb tots
nosaltres. Li dic que és molt bona idea i que ho farem amb tota
l'atenció i dedicació que es mereix. Naturalment.
Endinsem-nos,
doncs, en aquest mar de lletres, i deixem-nos endur per la força de
la natura i la de les paraules. D'aquesta manera tancarem aquest
cercle d'amor i companyia que també pot ser la lectura i la
literatura.
Montse
Carré